El procés cap a l’Estat propi i els primers mesos de l’Estat català. Conseqüències de la Declaració d’Independència.

El següent pas és la proclamació de l’Estat Català des del Parlament de Catalunya.

La proclamació ha d’anar precedida d’una votació en seu parlamentària, on els representants han de tenir llibertat de vot.

  • La proclamació d’independència és una acte unilateral que només pot formalitzar el President de la Generalitat.
  • Això no obstant, s’hi poden afegir municipis, consells comarcals, diputacions i les entitats socials que ho considerin oportú.

La proclamació ha d’anar precedida d’una votació en seu parlamentària, on els representants han de tenir llibertat de vot.

  • El vot ha de ser públic.
  • L’aprovació de la declaració requereix de majoria simple.

 

La declaració d’independència ha de ser pública i formal, i
ha d’incloure un conjunt de declaracions.

  • Una manifestació de la voluntat europeista, i la garantia de l’aplicació de la legislació
    europea a Catalunya.
  • La subscripció a l’Acta Final de Hèlsinki (1975), els acords sobre no proliferació nuclear,
    els propòsits i els principis continguts en els articles 1 i 2 de la Carta de les Nacions Unides,
    entre altres instruments jurídics.
  • Una crida en favor de la readmissió de Catalunya a la comunitat internacional.
  • L’obertura d’un procés constituent i la convocatòria d’un referèndum per la independència.



 

La declaració de successió de l’Estat espanyol té dues dimensions:

  • Dimensió interna: té per objectiu assegurar la continuïtat de les disposicions del’ordenament jurídic espanyol a l’Estat català mentre no siguin modificades mitjançantel procediment legislatiu habitual. S’inclou l’aplicació transitòria de l’Estatut (2006) tal icom l’aprovà per Parlament de Catalunya.
  • Dimensió externa: té per objectiu assegurar la recepció automàtica en l’ordenamentjurídic català i el compliment íntegre d’aquells tractats que no siguin constitutiusd’organitzacions internacionals.
  • El procés democràtic i la consulta popular sobre l’adopció de la constitució
    catalana, atorga legitimitat democràtica a la independència de Catalunya.
    • La declaració de la voluntat de restituir la sobirania històrica de Catalunya i la retrocessió dels títols reials l’atorguen legitimitat històrica.
    • Formalització de la candidatura de Catalunya a les Nacions Unides, OCDE, UE ialtres organitzacions internacionals, i inici de les negociacions d’adhesió.

Normes particulars al cas de la successió d’Estats (res.55/153

AGNU, 2000):


  • La transmissió de la nacionalitat només afecta a persones amb nacionalitat de l'Estat predecesor.

  • Dret a la nacionalitat  d’al menys d’un dels Estats objecte de secessió.

  • Presumpció de la nacionalitat: residència habitual.

  • Normalment suposa pèrdua d’una nacionalitat per adquisició d’un altra.

  • Casos de residència en tercers Estats: voluntat individual, demostrar un vincle amb l'Estat.
  • Residents habituals sense nacionalitat de l’Estat predecessor: no els afecta a la seva situació jurídica.

  • S’admet la renúncia a la doble nacionalitat excepte en casos que puguin comportar apatrídia.

  • Funcionaris Estat espanyol (militars, guàrdies civils, diplomàtics, hisenda...) i la seva nacionalitat segons naturals catalans o residents.
  • Cal distinguir entre la nacionalitat de les persones físiques i de les persones jurídiques.

 

 

 

 

 

El reconeixement de l'Estat català:

  • El reconeixement no és un acte constitutiu sinó merament declaratiu d'una situació de facto.
  • No es requereix un reconeixement unànime per formatitzar la restitució de la nostra subjectivitat internacional, però convè que sigui prou majoritari entre els països del nostre entorn, ja que constituirà un element de prova de la subjectivitat internacional de Catalunya.
  • El reconeixement pot ser exprés o tàcit, individual o múltiple, i quedarà subjecte a les disposicions del Dret Internacional en matèria de reconeixement d'Estats.
  • L'establiment de relacions consulars o l'enviament i recepció de delegacions diplomàtiques transitòries no supossen el reconeixement d'estats. El dret internacional públic proscriu qualsevol altre forma d'intervenció.

  • El reconeixement del govern espanyol i de la resta de successors de l’Estat predecessor estarà condicionat a la manifestació del seu reconeixement de l'Estat català en reciprocitat.

El reconeixement del govern espanyol i de la resta de successors de l’Estat predecessor estarà condicionat a la manifestació del seu reconeixement de l'Estat català en reciprocitat.

La manca de reconeixement només afecta a les relacions entre l’Estat que (no) ens reconegui i l'Estat català. La negativa al reconeixement de l'Estat català serà entesa en el sentit que l'Estat que ens nega el seu reconeixement, només reconeix una única entitat sobirana: Espanya. De ser així, només podrà reclamar a Espanya el compliment dels seus deures internacionals, inclosos el pagament del seu deubte.

Els països clau pel nostre reconeixement internacional són: els cinc membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, els membres de l'OCDE i de l'UE, Israel i el Vaticà, a més d'algunes potències regionals com l'Argentina, Brasil o Aràbia Saudita, entre altres.

Cal treballar urgentment en aquesta qüestió. La proclamació d'independència, només pot ser efectiva, una vegada assolit el compromís de certs estats al seu reconeixement, no abans