El procés cap a la independència
La relació política entre Catalunya i Espanya definida per l'Estatut de 1979, a partir de la
sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya del 2006, ha entrat en una fase de creixent
desacord i són noves la magnitud i el
desvergonyiment de les provocacions i , d'altra
banda, la indefensió jurídica per poder respondre des de
Catalunya. En el pla judicial, per exemple, cal esmentar les sentències que desautoritzen l'exitós i res conflictiu model d'immersió lingüística. En l'àmbit polític, la invasió competencial
és sistemàtica. En l'economia, a més de mantenir-se la situació
manifestament injusta deguda al tracte fiscal,
en el pla mediàtic i de l'opinió pública, les campanyes d'exacerbació anticatalanista, sovint obertament xenòfobes, han estat constants. Es constata
un clar retrocés de la qualitat democràtica i de
les garanties que l'Estat espanyol hauria d'oferir als
catalans.
En definitiva, l'experiència autonòmica ha arribat
al seu final per voluntat expressa d'un Estat espanyol afeblit ia la defensiva. La conseqüència de
tot, en el pla polític, és una dramàtica pèrdua de la
capacitat objectiva dels catalans per governar de manera autònoma
els seus destins. La independència de Catalunya esdevé una oportunitat per recuperar la iniciativa política i per
implementar una regeneració democràtica basada en la transparència i l'assumpció de responsabilitats establint una separació efectiva de poders i una administració en xarxa àgil
i eficient.
La intenció de vot davant d'un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya ja supera el 50 per cent de posicions favorables, mentre que la "unitat
civil" dels catalans ja no es pot fonamentar en lleialtats i cohesions ètniques-i menys, si són forçades-, sinó
que només pot tenir una base política, que és la de
la radicalitat democràtica. La unitat civil digna
només es pot construir sobre unes institucions catalanes sòlides, un sistema radicalment democràtic i uns instruments polítics i administratius renovats i modernitzats que garanteixin un projecte de
prosperitat tant cultural, com social i econòmica.
En el terreny internacional, el reconeixement de Catalunya està en un punt difícil de determinar. Els catalans hem estat
víctimes, en gairebé tots els terrenys, de
les nostres pròpies debilitats i inconsistències. Però,
políticament, si bé se'ns mira amb discreció, se'ns coneix a la majoria de
cancelleries dels països més importants. Només des de l'expressió directa de les pròpies intencions,
com mostren experiències recents, s'obté l'atenció prudent però respectuosa que mereix la nostra ambició de tenir veu pròpia al món. Això, agrada o no, convé o
no, però ho entén tothom.
Aquest informe parteix de les següents premisses: a) l'Espanya de les Autonomies-i
més encara el somni d'una Espanya federal o
confederal- és aigua passada; b) l'encaix de
la voluntat nacional de Catalunya en un model recentralizado
és absolutament impensable, si no volem caure en la irrellevància; c) l'horitzó d'una Catalunya
independent ja és vist com a desitjable, id)
en conseqüència, en qualsevol escenari de radicalitat
democràtica, la independència és necessària.
La constitució d'un nou Estat
L'establiment d'un nou Estat rau en dos actes polítics:
la proclamació de la independència al Parlament democràtic i establert
per a aquesta finalitat i el reconeixement per part dels altres estats.
Actes polítics constituents
Proclamació de la independència,
reconeixement internacional
La proclamació de la independència es basa en un acord polític majoritari previ entre les forces polítiques
parlamentàries. Aquest acord es trasllada i s'aprova
al Parlament de Catalunya, pot ser ratificat per diverses vies (vegeu l'apartat 2.1), i obre el procés constituent en el que es redacta
la nova Constitució. Un cop la nova Carta Magna és aprovada a la seu parlamentària i ratificada
en referèndum, queda establert el nou Estat.
Paral · lelament, a partir de la proclamació d'independència, el nou Estat ha d'obtenir el reconeixement internacional d'altres estats (vegeu l'apartat 2.2),
especialment d'aquells més rellevants a l'escena internacional. Aquest suport cal buscar prèviament amb un discurs clar i explícit de la voluntat d'independència
i concretar un cop el Parlament s'hagi significat.
Accions funcionalment crítiques
Llei de transitorietat jurídica Manteniment de l'ordre públic
Garantia dels ingressos públics Abastament energètic.
Un cop proclamada la independència, el Govern
ha de garantir l'Estat de Dret i mantenir un funcionament ordinari sense entrebancs. En primer lloc s'ha de garantir la seguretat jurídica, de manera que el Parlament ha d'aprovar immediatament una llei de transitorietat jurídica que reguli el funcionament jurídic i administratiu (vegeu apartat 2.5), cobreixi les garanties jurídiques dels acords contractuals
i garanteixi el funcionament ordinari de institucions i empreses. Una altra qüestió sensible és el manteniment de l'ordre públic ja que, en un procés d'aquesta índole, alguns grups contraris podrien provocar
altercats buscant una desestabilització social (vegeu els apartats 3.7 i 5.3). La Policia de Catalunya ha de disposar dels recursos humans i econòmics
per identificar fefaentment els grups potencialment radicals
i prevenir eventuals disturbis.
A més, en el període transitori, el Govern
ha d'assegurar l'ingrés dels recursos econòmics per fer front a
les despeses ordinàries de l'administració (vegeu apartat 3.6). El ple funcionament de l'Agència Tributària de
Catalunya ha de permetre que la Generalitat de Catalunya recapti els tributs que es generen en
Catalunya i els gestioni adequadament. A
més, per a un funcionament ordinari sense entrebancs, l'Administració pública, sota els criteris del Govern,
s'ha de fer càrrec del proveïment energètic (vegeu apartat 4.4). Catalunya és altament dependent de les
importacions energètiques i, si bé algunes fonts es gestionen parcialment des de l'interior (gas i petroli), la generació i
el transport d'electricitat, imprescindible en qualsevol societat moderna, es controlen actualment des de fora de Catalunya. El govern ha d'arribar a un acord amb Espanya en tots aquests aspectes.
Accions políticament essencials
Forma d'estat Estatus de la llengua espanyola Accés a la nacionalitat catalana.
La constitució d'un nou Estat exigeix certs acords polítics
de gran transcendència. Aquests acords, que
necessiten un consens social majoritari, es poden
anticipar a la proclamació de la independència per facilitar
els debats més específics del procés constituent (vegeu l'apartat 5.2). Aquests acords polítics constituents inclouen: la forma d'estat que s'establirà;
si s'optés per la república com a forma d'Estat,
s'ha d'establir immediatament el paper del President i el del
Cap del Govern (vegeu l'apartat 3.1). També
és decisiu dilucidar prèviament l'estatus de les llengües que cohabitaran en el nou Estat (vegeu l'apartat
3.3) i les condicions per accedir a la nacionalitat catalana (vegeu l'apartat 3.2). Aquestes qüestions preocupen una part significativa de la població catalana, i la seva indefinició pot pertorbar i dificultar el procés constituent.
La nova Administració
Uns organismes públics eficaços, dinàmics,
eficients, transparents i en xarxa.
Un cop establert el nou Estat, la Generalitat de
Catalunya, sense dilació, ha de posar en funcionament els mecanismes per assumir les plenes funcions de
l'Administració pública de Catalunya. Les diverses accions se centren en l'establiment o enfortiment de les institucions que han de dur a terme l'acció política i administrativa Caldria enfortir més aviat possible les institucions actuals que ja operen amb sentit d'estat,
és a dir, la que ja actuen proactivament i no
subsidiàriament davant els elements d'interès col ·
lectiu, amb voluntat d'interlocució pròpia interna
i internacionalment (vegeu l'apartat 2.6). Les
accions concerneixen diversos àmbits:
• En l'àmbit jurídic, s'ha de revisar tot el corpus jurídic
per completar i garantir que doni cobertura coherent
a tots els àmbits del dret perquè, en
tot moment, es mantinguin les garanties jurídiques
(vegeu l'apartat 3.4). A més, caldrà
negociar la partició de béns amb Espanya, pel que serà necessari disposar d'un inventari de béns tangibles i
intangibles i elaborar una proposta de repartiment (vegeu
l'apartat
2.4). El procés de secessió també
porta a la negociació d'actius
compartits, com ara un nou conveni per a la gestió del riu Ebre (vegeu l'apartat 4.3), la regulació del trànsit de tota mena entre la
frontera compartida (vegeu l'apartat 2.3) i els acords econòmics i comercials derivats.
• Pel que fa a l'organització de l'Administració pública, caldrà aprofitar la instauració de l'Estat per implementar mecanismes que permetin disposar d'organismes públics més àgils, eficients i transparents (vegeu l'apartat
3.5). Algunes mesures a implantar són la
creació de noves agències per a la prestació de
serveis, amb una direcció professional sota direcció política i amb avaluació de resultats.
• En l'àmbit de l'Administració territorial, Catalunya ha de
procedir a una reestructuració significativa que garanteixi els serveis a tots els ciutadans amb una nova ordenació
coherent i econòmicament eficient, preservant
les identitats locals.
• En l'àmbit de la Justícia, caldrà crear les
institucions necessàries o adequar les existents per
al bon funcionament del sistema judicial (vegeu l'apartat 3.4), establint el govern de la Justícia, la
Fiscalia General i el Tribunal Suprem. Aquest procés suposa una gran oportunitat per implementar un sistema dinàmic i eficient de la Justícia, sense perdre qualitat. També caldrà considerar un nou òrgan que avaluï la constitucionalitat de la legislació.
• En l'àmbit de l'administració econòmica (vegeu l'apartat 3.6), el Parlament ha de crear les institucions
que hauran de permetre el funcionament ordinari, incloent
el Banc de Catalunya (potser a partir de l'actual Institut Català de Finances), la seguretat social i
el servei d'ocupació, així com els ens
de control i supervisió necessaris. El Govern
ha de dotar adequadament l'Agència Tributària de Catalunya
per assumir les seves plenes funcions.
• En l'àmbit de la seguretat, Catalunya haurà de
garantir la pròpia seguretat i ser coresponsable de
la seguretat global amb els altres països de
les xarxes a les quals pertany. Porello, Catalunya haurà de controlar l'ordre públic, dimensionant a
la Policia de Catalunya per assumir totes les funcions de seguretat i establint acords de reciprocitat amb
altres actors internacionals. Catalunya, per
aquestes i altres funcions, també haurà
de dotar d'una agència d'intel · ligència. En l'àmbit de la
defensa, Catalunya tindrà haurà de definir el model a implementar
i les responsabilitats que assumeix en la seguretat internacional (vegeu l'apartat
3.7).
L'acció internacional
Catalunya, membre de la Unió Europea amb relacions
internacionals pròpies
La incorporació de Catalunya a la Unió Europea es presenta com un procés sense precedents a
remetre. Els tractats de la UE no recullen el
supòsit d'una partició d'un Estat membre, mentre que la legislació internacional és prou àmplia per acceptar
posicionaments diversos al respecte. En darrer terme,
la
incorporació automàtica és una decisió política.
La independència de Catalunya genera dos nous estats que ja eren membres i, per tant,
l'interès dels Estats i de la mateixa UE hauria de ser la continuïtat de l'estatus previ (vegeu l'apartat 2.7).
En l'àmbit internacional, Catalunya haurà d'establir les
relacions internacionals pròpies, prioritzant els
àmbits d'actuació i acordant o delegant
altres àmbits a nivell europeu. En les
relacions internacionals, sorgeix l'ocasió de construir un sistema ben incardinat amb les institucions europees
que, lluny de diplomàcies enquilosadas, doti Catalunya de mecanismes dinàmics (vegeu l'apartat
2.2).
Catalunya també haurà de garantir la pròpia seguretat i ser coresponsable de la seguretat global amb els altres
països de les xarxes a les quals pertany. Catalunya haurà de ser un actor amb un projecte de
defensa específic compartit i complementari amb altres països amb els quals conforma les xarxes
de seguretat internacional (vegeu l'apartat 3.7).
Un nou Estat actiu i dinàmic
La independència de Catalunya es converteix, així, en una eina al servei de les aspiracions d'un
país. Un país que es vol lliure per governar
i ser sobirà de les seves pròpies decisions al servei d'una
societat dinàmica, cohesionada i amb visió de futur. Un país amb una activitat econòmica avançada i ben connectat al món i amb un propòsit que implica per igual al Govern, a la
societat civil i el món empresarial. Un
país que aposta per la investigació de frontera, capaç de generar riquesa. Un país que es dota
dels mecanismes perquè la riquesa es redistribueixi
equitativament, garantint la igualtat d'oportunitats i de serveis.