L'encaix diplomàtic: la qüestió internacional
Carles Boix

Ara que, per fi, la separació de Catalunya és a l'agenda política de manera explícita, cal debatre el procés d'integració plena de Catalunya dins la comunitat internacional. Aquesta qüestió, que Espanya voldrà utilitzar per bloquejar les nostres aspiracions nacionals, gira al voltant de tres problemes que examino tot seguit.  

1. La regulació del dret a l'autodeterminació

Des de 1960 les Nacions Unides han reconegut el dret a l'autodeterminació per territoris colonials i per pobles amb una situació d'explotació o subjugació completes. Catalunya no entra dins d'aquestes categories. Tanmateix, la seva constitució com a estat independent no vulneraria cap norma internacional: com va indicar el Tribunal Internacional de Justícia en una opinió emesa en 2010 sobre la secessió de Kosovo, tot i que el sistema jurídic internacional no atorga explícitament el dret a l'autodeterminació, tampoc prohibeix l'exercici de l'autodeterminació.  

2. El reconeixement internacional  

Com indica la Convenció de Montevideo de 1933, una entitat es constitueix en Estat d'acord amb el dret internacional quan té un territori i una població estables i un govern capaç de governar, que pot actuar com a estructura independent i sobirana respecte a altres estats. Fixem-nos que no és necessari el reconeixement per part d'altres estats per ser un estat de ple dret. Per això mateix, les repúbliques bàltiques van passar a ser estats un cop es van declarar independents i abans que cap altre Estat les reconegués com a entitats sobiranes. Per tant, una simple declaració d'independència convertiria Catalunya en un Estat independent.
 

Naturalment, el reconeixement internacional no deixa de ser essencial (encara que és posterior a l'acte de sobirania) tant per poder operar com una entitat normal al món com per poder ser membre d'organitzacions internacionals. Obtenir el reconeixement d'altres països és, però, una qüestió estrictament política i diplomàtica que requereix dues coses: un procés d'independència pacífic, democràtic i legítim per deixar sense arguments als que s'oposen, i el treball intel ligent i pacient del govern de la Generalitat per crear una xarxa d'amics (com els grans estats europeus i els Estats Units) que acceptin un fet consumat (i que entenguin que Catalunya seria una democràcia estable i pròspera i un aliat estable). 


Després de tot, resoldre l'encaix internacional de Catalunya dependrà de la nostra capacitat d'explicar fos la naturalesa del conflicte polític (no només fiscal) existent, de defensar el tarannà pacífic i europeu del país i de generar una xarxa d'aliats. Com deia el president Mas fa escassament una setmana, la sobirania no és un joc de nens. Efectivament, perquè no ho sigui, ara li toca a la Generalitat liderar aquest procés de cara a l'exterior de manera explícita i creïble.